Lepra (I)

braveheartfeatured
Braveheart. 1995

Braveheart (1995) “La vida sense llibertat no té sentit”. En aquesta frase es basa pràcticament tota la pel·lícula. Una història que se situa al segle XIII a Escòcia. Braveheart està basada en la llegendària història de William Wallace, que més tard rebria el titulo de Sir William Wallace, un muntanyès escocès que arrossegà al seu clan a lluitar contra la tirania del rei Eduardo I. Aquest instaurà de nou la Prima Note (lus primae noctis), per la qual un cap anglès d’un territori tènia drets carnals amb la dona que es casés en la seva primera nit de matrimoni. Wallace es casa amb una bella dona en secret, però els anglesos s’adonen i decideixen assassinar brutalment a la seva esposa, a partir d’aquí Wallace solament busca venjança. Famolencs i excedents en nombre, Wallace lidera als patriotes escocesos i aconsegueix organitzar un exercito de guerrers assedegats de llibertat aconseguint recuperar amb això l’esperit que faria a Escòcia lliure per sempre.

En diferents escenes de la película apareixen Robert de Bruce (1274-1329) i el seu pare, Robert de Bruce, VI Senyor d’Annandale, a qui es veu afectat per la lepra en diferents estadis evolutius. D’aquest darrer, Robert de Bruce VI diu la llegenda que als 27 anys va participar en la vuitena croada.

images
Robert Bruce VI, a “Braveheart”
B83oVzACIAECc5-
Robert Bruce VI, a “Braveheart”

 

 

 

 

 

Robert-The-Bruce
Robert the Bruce

Robert I, conegut com Robert the Bruce, va ser el rei dels escocesos que va assegurar la independència d’Escòcia d’Anglaterra. Robert va néixer l’any 1274 en una família aristocràtica escocesa. Gràcies al seu pare, mantenia relacions llunyanes amb la família reial escocesa. La seva mare tenia antecedents gaèlics. L’avi de Bruce va ser un dels pretendents al tron escocès durant la disputa per la successió en 1290 – 1292, quan es va demanar al rei anglès, Eduard I, que arbitrés i va triar John Balliol per ser rei. Tant Bruce com el seu pare es va negar a donar suport Balliol i van recolzar la invasió d’Escòcia d’Eduard I l’any 1296 per obligar Balliol a abdicar, tot i que a lany següent es sumaria a la revolta escocesa contra el propi Rei Eduard I.

La seva victòria decisiva sobre l’exèrcit d’Eduard II a Bannockburn l’any  1314 finalment el va permetre guanyar la llibertat per la que havia lluitat i el va permetre ser Rei d’Escòcia en el període 1306-1329.

Robert Bruce va morir l’any 1329 a Cardross. Es creu que va patir durant alguns anys la lepra, de la mateixa manera que ho havia fet el seu pare, una afirmació que ha estat qüestionada en algunes ocasions plantejant com alternatives que ambdós haguessin patit realment sífilis o alguna forma de psoriasi.

No es coneix amb exactitud l’origen històric de la lepra a causa de la falta de coneixements per diagnosticar i registrar les malalties en l’antiguitat, i als pocs senyals que aquesta malaltia deixa en mòmies i esquelets. Els casos comprovables més antics es van trobar en mòmies egípcies que daten del segle II a. de C., fa uns 2,200 anys. No obstant això, no té molta utilitat per datar-ho ja que hi ha nombroses descripcions prèvies de manifestacions clíniques que podrien ser causades per la lepra.

papiro_berlin
Papir de Berlin

Tot i que els registres de casos semblants a lepra més antics es troben en el papir de Brugsch o papir de Berlín, que data de temps de Ramsés II, alguns autors insisteixen que la lepra es va originar a l’Índia i va ser portada a Egipte per Alejandro Magne en el seu ja llegendari viatge d’exploració i conquesta. Això té sentit si s’analitza la ruta d’Alejandro des de Macedònia fins a l’Índia i després de retorn passant per Egipte i per l’Orient proper. Sigui com sigui, al segle XX abans de Crist, o sigui fa 4,000 anys, els egipcis probablement ja havien observat algun cas aïllat del que avui coneixem com a lepra. En els textos més antics de les cultures d’Orient arribats fins a nosaltres, com l’esmentat Papir de Berlin (2.400 a. de C.) o les obres de Susruta en l’Índia (Susruta Samhita), i Charaka, que van ser els dos metges hindús més famosos dels anys 500-100 a. de C., ja s’esmenta una malaltia infecciosa, una de les varietats de la qual produïa la “pèrdua del sentit del tacte”, en clara al·lusió a la lepra anestèsica.

A Xina l’esmenten diversos Pen-Tsaos i els Annals de Confuci (600 a. de C.). És a la Bíblia, en l’Antic Testament (Pentateuc, Levític) on s’estableix el concepte de leprós.

A la vista d’aquests testimonis es dedueix que des de temps molt remots va ser coneguda aquesta malaltia a Egipte i Orient (Mesopotàmia i Índia, Xina, Japó) estenent-se des d’allí a Grècia, la Península Itàlica i el Nord d’Àfrica i ja en l’Edat Mitjana, per tota Europa.

Així, la lepra ha estat present en gran part del món des de l’antiguitat. Si bé existia ja a Europa des dels primers segles de l’era cristiana, serà durant l’Edat Mitjana que s’estendrà per tot el continent, arribant a considerar-se una pandèmia als segles XII i XIII. És llavors quan es construeixen quantitats de leproseries, hospitals que normalment es trobaven associats a ordres religioses i sempre ubicats fora de les muralles de la ciutat.

San-Roque-cura-a-los-leprosos-Tintoretto-2
El Santo cura a los leprosos. Jacopo Comin “Il Tintoretto”. Scuola Grande di San Rocco (Venezia)

L’aïllament en aquests llocs no es devia a la rapidesa del contagi de la malaltia – de fet es tracta d’una malaltia poc contagiosa-, sinó a la seva consideració com a malaltia maleïda, símbol del pecat, i  que anava de la mà d’una sèrie de normes i prohibicions que buscaven evitar el contacte dels malalts amb persones sanes. Els qui patien lepra havien d’identificar-se  penjant-se una campana, una pota d’oca o vestint d’un color en particular, alguna cosa que els distingís a ulls de tots ràpidament. Resumint en poques paraules, eren considerats veritables morts en vida. Una clàusula testamentària comuna en l’època demostra el profund menyspreu i temor que provocava aquest malaltia: “Que els qui no compleixin aquesta voluntat siguin destrossats per la lepra”.

Venecia va ser la primera nació que va instituir, l’any 1423, un edifici creat expressament per ingressar a les persones afectades de malalties contagioses. Es va triar una illa, Santa María de Natzaret, com a lloc ideal per preservar del contagi i per garantir l’aïllament. Aquest lazareto era un espai per a la prevenció i per a la cura, en el qual s’assistia i guaria als malalts i on es posava molta atenció a separar als malalts, dels convalescents i dels “sospitosos”.

Molts i variats han estat els tractaments que a través dels temps s’ han administrat aquests malalts. Entre els procediments quirúrgics més utilitzats es trobaven l’aplicació de sangoneres, la cauterització i la flebotomia. D’aquests, el més usat va ser la flebotomia, que consistia en el tall de grans venes amb l’objectiu de “netejar el fetge i la melsa” de la sang impura del leprós. En molts textos es recomanava preparar ungüents amb la pròpia sang del leprós perquè fossin aplicats en les seves ferides. Altres autors argumenten que, en ser la sang del leprós una sang bruta, aquests empastos haurien de ser elaborats amb la sang de les persones joves i sanes.

Entre els tractaments mèdics més estrafolaris esmentats a les obres de Jordà de Turre es troba la utilització de la carn de serp, una idea que sorgeix dels ensenyaments d’Avicena i és reforçada per Galeno. Encara que s’ha pensat que el fons teòric de la utilització de les serps com a tractament és la idea que «un verí expulsa a un altre verí», és molt probable que aquesta terapèutica tingués un fons una mica més simbòlic, relacionant el canvi de pell de la serp  amb el canvi de pell que necessitaven els pacients afectats per la lepra.

No obstant això, l’enfocament durant l’Edat Mitjana donat al tractament de la lepra va ser molt semblat al tractament indiscriminat que es dóna avui dia a moltes infeccions bacterianes. En les farmacopees de l’època es poden trobar, a més de la carn de serp i la sang menstrual de donzella, altres 250 remeis. Desafortunadament el coneixement mèdic de l’època no permetia entendre què era la lepra i molt menys guarir-la. De fet, faltaven al voltant de cinc-cents anys perquè per fi es revelés el misteri darrere de la malaltia, i altres cinquanta més perquè deixés de ser incurable.

 

Anuncis

Desfibril·lació

 

the-abyss-film-posterThe Abbys (1989) explica les aventures d’un equip de científics d’una instal·lació petrolífera que són contractats per la marina nord-americana per dur a terme l’operació de rescat d’un submarí nuclear atrapat, en estranyes circumstàncies, en el fons del mar, justament a la vora d’una esquerda abissal de diversos quilòmetres de profunditat. Un grup de les forces especials de l’exèrcit acompanyarà als científics. Ben aviat aquests últims comencen a sospitar que el que està succeint en les profunditats abissals és alguna cosa tan estranya que, en principi, escapa a la seva comprensió.

Una de les escenes de la película té a veure amb l’ús del desfibril.lador extern i les maniobres de ressuscitació cardiopulmonar. No és objecte d’aquesta entrada valorar l’expertesa de l’equip reanimador ni la idoneïtat de les maniobres que s’efectuen en aquesta escena, que de ben segur són millorables.

El que si que miraré d’explicar, després de cercar per la web i revisar els llibres que s’acumulen a la biblioteca, és la breu història i el concepte de desfibril·lació elèctrica, un terme  que va ser encunyat l’any 1899 per Prevost i Batelli, després de notar que grans voltatges aplicats a través del cor d’un animal podien posar fi a la fibril·lació ventricular.

image011
Drs. Batelli i Prost

Els Drs. Batelli i Prevost, fisiòlegs a la Universitat de Ginebra a Suïssa, es van adonar que els cors dels gossos entraven en fibril·lació ventricular quan se’ls administraven petits impulsos elèctrics, però també es van adonar que xocs elèctrics de major intensitat dels que havien provocat la fibril·lació inicial, restauraven de nou els seus batecs a un ritme normal i saludable. Com en moltes altres ocasions ha passat en medicina, aquesta troballa accidental va portar a l’eventual desenvolupament de l’actual desfibril·lador cardíac, un dispositiu mèdic que ha salvat innombrables vides des de llavors.

Al poc temps, diferents investigacions es van desenvolupar tant a la Unió Soviètica com als Estats Units. A la Unió Soviètica, Gurvich i Yunayev demostraven que  els xocs de corrent continu emmagatzemada en condensadors podien desfibri-lar gossos amb èxit, mentre que als Estats Units, Hooker i Kouwenhoven mostraven que la desfibril·lació podia efectuar-se sense necessitat d’obrir la cavitat toràcica. Aquestes investigacions es van efectuar en víctimes d’electrocució accidental i gràcies al finançament de l’Empresa d’Energia Edison. L’impuls de l’energia elèctrica va fer que aquesta i altres organitzacions s’afanyessin a instal·lar electricitat a les cases dels seus nous clients, i van començar a adonar-se que molts dels seus treballadors patien de mort sobtada, fins i tot en contacte amb els voltatges més petits, d’aquí el seu  interes en la prevenció d’aquests accidents, en els que els treballadors tenien un risc molt elevat d’electrocució per contacte amb el corrent altern.

Kouwenhoven
Dr. William Kouwenhoven

William Kouwenhoven (1886-1975), al seu laboratori de la Universitat John Hopkins, va realitzar múltiples estudis en gossos. L’any 1933 el seu treball amb aquests animals va demostrar que un corrent elèctric altern aplicat directament al cor podia restablir el batec cardíac, però el procediment requeria obrir el pit de l’animal. A finals de 1940, aquest mètode s’aplicava en humans amb certa regularitat doncs era la única opció disponible per salvar-los la vida.

Kouwenhoven defibrillator
Equip desfibril·lador del Dr. Kouwenhoven

No obstant, Kouwenhoven estava convençut que podia desenvolupar un dispositiu que podria proporcionar aquest xoc sense necessitat d’obrir el pacient, i el 1957, amb l’ajut del seu equip van perfeccionar un petit dispositiu desfibril·lador consistent en una petita caixa i dos cables aïllats amb electrodes de coure. Immediatament l’Hospital John Hopkins va començar a utilitzar aquest dispositiu com un tractament estandarditzat per l’aturada cardíaca.

beck_c
Dr. Claude Beck

El primer cas informat d’una desfibril·lació en un humà el va realitzar Claude Beck, l’any 1947, aplicant directament 60 Hertz de corrent altern a un pacient a qui se li estava practicant una cirurgia. El Dr. Beck, que havia estat investigant noves tècniques per a la desfibril·lació en els éssers humans, van informar que havien restablert amb èxit el ritme cardíac normal en un pacient amb fibril·lació ventricular durant la cirurgia cardíaca. La tècnica de desfibril·lació de Beck i el seu dispositiu va servir com a prototip per al desenvolupament dels desfibril·ladors moderns.


Paul Zoll (1911-1999) va néixer i es va educar a Boston. Va estudiar medicina a la Universitat d’Harvard i es va formar i exercir la seva professió al Beth Israel Hospital de Boston durant tota la seva trajectòria.

207
Dr. Paul Zoll

L’ any 1950, en una presentació a un congrés del Col·legi Nord-americà de Cirurgians celebrat a Boston, sobre l’estimulació del nòdul  sinoauricular a través d’un catèter transvenós, va servir d’inspiracó al Dr. Zoll per desenvolupar una tècnica que permetia estimular el ritme cardíac durant l’asistolia sense necessitat d’obrir el tòrax. Gràcies a una publicació que va marcar tota una fita, l’any 1952, va descriure la reanimació cardíaca mitjançant l’ús d’elèctrodes sobre el tòrax nu amb impulsos de 2 mil·lisegons de durada, de 100 o 150 volts, a raó de 60 estímuls per minut. Aquesta descripció inicial va donar origen a una àmplia avaluació de l’electroestimulació cardíaca i al reconeixement, tant per part dels professionals mèdics com del públic en general, que era possible estimular els batecs en un cor en asistòlia, i es va convertir en la base per als futurs avanços clínics en matèria d’electroestimulació cardíaca.

L’ any 1955, el Dr. Paul Zoll va descriure una tècnica mecànica per “estimular” el cor asistòlic i l’any següent, el 1956 va publicar un abordatge transcutani per detenir la fibril·lació ventricular mitjançant una descàrrega de major intensitat, de fins a 750 volts, i amb posterioritat va descriure un mètode similar per revertir la taquicàrdia ventricular. La utilització d’una descàrrega de corrent altern va donar origen a la desfibril·lació-cardioversió clínica però, amb el temps, va ser substituïda per la descàrrega de corrent continu, principalment per motius tècnics.

Dr.-Lown-index
Dr. Bernard Lown

El 1960, Bernard Lown (Lituània, 1921) va introduir el primer corrent continu en la desfibril·lació directa. El Dr. Lown ha estat el desenvolupador original del desfibril·lador de corrent continu i el cardioversor. Lown va desenvolupar el desfibril·lador de corrent continu per a la reanimació cardíaca i el cardioversor per corregir ritmes cardíacs ràpids, i va introduir un nou ús per a la lidocaïna, com antiarítmic. Durant la seva carrera mèdica, Lown s’ha centrat en dos grans desafiaments mèdics: el problema de la mort sobtada cardíaca i el paper de l’estrès psicològic sobre el sistema cardiovascular. El seu treball ha fet possible gran part de la cirurgia cardíaca moderna, així com una sèrie d’altres innovacions.

A banda del seu treball en l’àmbit de la cirurgia cardíaca, el 1985, el Dr. Lown va acceptar el Premi Nobel de la Pau en nom de l’Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear, una organització que ell co-va fundar amb el cardiòleg soviètic Dr. Yevgeny Chazov, que més tard va ser ministre de Salut de la URSS. En aquest enllaç es pot trobar el link al seu blog actual.

L’any 1967 Pantridge i Geddes van informar d’un augment en el nombre de pacients que sobrevivien a aturades cardíaques extrahospitalaries, mitjançant l’ús d’una unitat mòbil d’atenció coronària equipada amb un desfibril·lador de corrent continu alimentat mitjançant una bateria. Pantridge i el seu col·lega, el Dr. John Geddes, van introduir el sistema modern de reanimació cardiopulmonar per al tractament d’aturades cardíaques de curta durada. Com a resultat dels seus estudis, el Dr. Frank Pantridge va arribar a la conclusió que moltes morts es devien a la fibril·lació ventricular, i que aquesta necessitava ser tractada abans que el pacient fos ingressat a l’hospital. Això va conduir a la introducció de les unitats mòbil d’atenció coronària, ambulàncies amb equipament i personal  especialitzat per garantir una eficient atenció prehospitalària.