Braveheart (1995) “La vida sense llibertat no té sentit”. En aquesta frase es basa pràcticament tota la pel·lícula. Una història que se situa al segle XIII a Escòcia. Braveheart està basada en la llegendària història de William Wallace, que més tard rebria el titulo de Sir William Wallace, un muntanyès escocès que arrossegà al seu clan a lluitar contra la tirania del rei Eduardo I. Aquest instaurà de nou la Prima Note (lus primae noctis), per la qual un cap anglès d’un territori tènia drets carnals amb la dona que es casés en la seva primera nit de matrimoni. Wallace es casa amb una bella dona en secret, però els anglesos s’adonen i decideixen assassinar brutalment a la seva esposa, a partir d’aquí Wallace solament busca venjança. Famolencs i excedents en nombre, Wallace lidera als patriotes escocesos i aconsegueix organitzar un exercito de guerrers assedegats de llibertat aconseguint recuperar amb això l’esperit que faria a Escòcia lliure per sempre.
En diferents escenes de la película apareixen Robert de Bruce (1274-1329) i el seu pare, Robert de Bruce, VI Senyor d’Annandale, a qui es veu afectat per la lepra en diferents estadis evolutius. D’aquest darrer, Robert de Bruce VI diu la llegenda que als 27 anys va participar en la vuitena croada.
Robert I, conegut com Robert the Bruce, va ser el rei dels escocesos que va assegurar la independència d’Escòcia d’Anglaterra. Robert va néixer l’any 1274 en una família aristocràtica escocesa. Gràcies al seu pare, mantenia relacions llunyanes amb la família reial escocesa. La seva mare tenia antecedents gaèlics. L’avi de Bruce va ser un dels pretendents al tron escocès durant la disputa per la successió en 1290 – 1292, quan es va demanar al rei anglès, Eduard I, que arbitrés i va triar John Balliol per ser rei. Tant Bruce com el seu pare es va negar a donar suport Balliol i van recolzar la invasió d’Escòcia d’Eduard I l’any 1296 per obligar Balliol a abdicar, tot i que a lany següent es sumaria a la revolta escocesa contra el propi Rei Eduard I.
La seva victòria decisiva sobre l’exèrcit d’Eduard II a Bannockburn l’any 1314 finalment el va permetre guanyar la llibertat per la que havia lluitat i el va permetre ser Rei d’Escòcia en el període 1306-1329.
Robert Bruce va morir l’any 1329 a Cardross. Es creu que va patir durant alguns anys la lepra, de la mateixa manera que ho havia fet el seu pare, una afirmació que ha estat qüestionada en algunes ocasions plantejant com alternatives que ambdós haguessin patit realment sífilis o alguna forma de psoriasi.
No es coneix amb exactitud l’origen històric de la lepra a causa de la falta de coneixements per diagnosticar i registrar les malalties en l’antiguitat, i als pocs senyals que aquesta malaltia deixa en mòmies i esquelets. Els casos comprovables més antics es van trobar en mòmies egípcies que daten del segle II a. de C., fa uns 2,200 anys. No obstant això, no té molta utilitat per datar-ho ja que hi ha nombroses descripcions prèvies de manifestacions clíniques que podrien ser causades per la lepra.
Tot i que els registres de casos semblants a lepra més antics es troben en el papir de Brugsch o papir de Berlín, que data de temps de Ramsés II, alguns autors insisteixen que la lepra es va originar a l’Índia i va ser portada a Egipte per Alejandro Magne en el seu ja llegendari viatge d’exploració i conquesta. Això té sentit si s’analitza la ruta d’Alejandro des de Macedònia fins a l’Índia i després de retorn passant per Egipte i per l’Orient proper. Sigui com sigui, al segle XX abans de Crist, o sigui fa 4,000 anys, els egipcis probablement ja havien observat algun cas aïllat del que avui coneixem com a lepra. En els textos més antics de les cultures d’Orient arribats fins a nosaltres, com l’esmentat Papir de Berlin (2.400 a. de C.) o les obres de Susruta en l’Índia (Susruta Samhita), i Charaka, que van ser els dos metges hindús més famosos dels anys 500-100 a. de C., ja s’esmenta una malaltia infecciosa, una de les varietats de la qual produïa la “pèrdua del sentit del tacte”, en clara al·lusió a la lepra anestèsica.
A Xina l’esmenten diversos Pen-Tsaos i els Annals de Confuci (600 a. de C.). És a la Bíblia, en l’Antic Testament (Pentateuc, Levític) on s’estableix el concepte de leprós.
A la vista d’aquests testimonis es dedueix que des de temps molt remots va ser coneguda aquesta malaltia a Egipte i Orient (Mesopotàmia i Índia, Xina, Japó) estenent-se des d’allí a Grècia, la Península Itàlica i el Nord d’Àfrica i ja en l’Edat Mitjana, per tota Europa.
Així, la lepra ha estat present en gran part del món des de l’antiguitat. Si bé existia ja a Europa des dels primers segles de l’era cristiana, serà durant l’Edat Mitjana que s’estendrà per tot el continent, arribant a considerar-se una pandèmia als segles XII i XIII. És llavors quan es construeixen quantitats de leproseries, hospitals que normalment es trobaven associats a ordres religioses i sempre ubicats fora de les muralles de la ciutat.
L’aïllament en aquests llocs no es devia a la rapidesa del contagi de la malaltia – de fet es tracta d’una malaltia poc contagiosa-, sinó a la seva consideració com a malaltia maleïda, símbol del pecat, i que anava de la mà d’una sèrie de normes i prohibicions que buscaven evitar el contacte dels malalts amb persones sanes. Els qui patien lepra havien d’identificar-se penjant-se una campana, una pota d’oca o vestint d’un color en particular, alguna cosa que els distingís a ulls de tots ràpidament. Resumint en poques paraules, eren considerats veritables morts en vida. Una clàusula testamentària comuna en l’època demostra el profund menyspreu i temor que provocava aquest malaltia: “Que els qui no compleixin aquesta voluntat siguin destrossats per la lepra”.
Venecia va ser la primera nació que va instituir, l’any 1423, un edifici creat expressament per ingressar a les persones afectades de malalties contagioses. Es va triar una illa, Santa María de Natzaret, com a lloc ideal per preservar del contagi i per garantir l’aïllament. Aquest lazareto era un espai per a la prevenció i per a la cura, en el qual s’assistia i guaria als malalts i on es posava molta atenció a separar als malalts, dels convalescents i dels “sospitosos”.
Molts i variats han estat els tractaments que a través dels temps s’ han administrat aquests malalts. Entre els procediments quirúrgics més utilitzats es trobaven l’aplicació de sangoneres, la cauterització i la flebotomia. D’aquests, el més usat va ser la flebotomia, que consistia en el tall de grans venes amb l’objectiu de “netejar el fetge i la melsa” de la sang impura del leprós. En molts textos es recomanava preparar ungüents amb la pròpia sang del leprós perquè fossin aplicats en les seves ferides. Altres autors argumenten que, en ser la sang del leprós una sang bruta, aquests empastos haurien de ser elaborats amb la sang de les persones joves i sanes.
Entre els tractaments mèdics més estrafolaris esmentats a les obres de Jordà de Turre es troba la utilització de la carn de serp, una idea que sorgeix dels ensenyaments d’Avicena i és reforçada per Galeno. Encara que s’ha pensat que el fons teòric de la utilització de les serps com a tractament és la idea que «un verí expulsa a un altre verí», és molt probable que aquesta terapèutica tingués un fons una mica més simbòlic, relacionant el canvi de pell de la serp amb el canvi de pell que necessitaven els pacients afectats per la lepra.
No obstant això, l’enfocament durant l’Edat Mitjana donat al tractament de la lepra va ser molt semblat al tractament indiscriminat que es dóna avui dia a moltes infeccions bacterianes. En les farmacopees de l’època es poden trobar, a més de la carn de serp i la sang menstrual de donzella, altres 250 remeis. Desafortunadament el coneixement mèdic de l’època no permetia entendre què era la lepra i molt menys guarir-la. De fet, faltaven al voltant de cinc-cents anys perquè per fi es revelés el misteri darrere de la malaltia, i altres cinquanta més perquè deixés de ser incurable.
Cinemèdic 